Te deix, amor, la mar com a penyora

Des d'aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se, i la punta d'agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors als balcons i veles grogues rostides pel sol.
No puc veure la mar perquè roman, enfora d'aquí, a l'altre cantó de la ciutat.
Però l'enyor. L'enyor només perquè en veure-la, pens que restes a l'altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.

[Fragment, Carme Riera]